En Joan Ramon Pons —Joanra, per als amics— és un home singular, amb un estil definit i ben personal. És la mena de professor que fa molts anys, quan no eres profe d’institut sinó alumne, t’hauria agradat conèixer i tractar. Molt interessat en la natura i en formes de vida més sostenibles, menys lesives per al planeta, aquest és el seu 4t any al nostre institut.

—Ets professor d’EF, però, si em diuen que et dediques a ensenyar filosofia, m’ho crec…
— Filosofia física (ha, ha, ha): som un equip que participem en trobades (més que partits) on trobem el nostre lloc, qui som i on ningú es queda fora de joc. L’important és a poc a poc anar guanyant activitat i positivitat, i així perdem passivitat i negativitat.

— ¿Què has après del teu ofici?
— Crec que les úniques mestres que necessiten els fills són els pares. A les professores ens toca professar, exercir, acompanyar, descobrir el tresor més gran que és que som úniques: competint i cooperant en contra i a favor d’una mateixa, atrevint-nos a canviar les regles, els hàbits, els valors, per arribar a fer l’impossible perquè no sabíem que era impossible. D’això jo en dic positivitat o Amor i es respira i batega en cada racó del Milà.

—¿Quants anys fa que et dediques a ensenyar? ¿En quants instituts has treballat?
— Portava 30 anys treballant per tot Catalunya i no sabia per què anava canviant d’institut (14 Instituts i col·laborant en 11 més). Els anys que em queden penso continuar canviant aquí al Milà. Ara ja ho sé.

—Et recordo aplegant glans amb els alumnes amb la intenció de colgar-les en terrenys pelats per tal que creixin noves alzines. Joan Ramon, ¿què és per a tu un arbre? T’ho pregunto perquè sembla que hi mantens una comunió molt estreta.
— Acostumo a acompanyar grups de famílies a la natura —que és el que hauria de ser normal, natural— per conèixer de prop els grans professors: els arbres, animals, etc. Jo en dic super-vivències i m’hi dedicaré plenament quan acabi la meva etapa al Milà.

— ¿Com definiries el Milà?
— El Milà em re-cor-da (que ve de cor) una ONG, es podria dir “Diversitat sense fronteres” i on tots som diferents però anem a l’una. Tal com diu la Montse de consergeria, “l’important és que la direcció estigui ben posada”: al Milà responem juntes davant victòries i derrotes i, fins i tot, a les que toca marxar, engrandeixen la família.

—¿Hi ha alguna cosa que t’hagi quedat per dir?
—Com molts dels que arribem al Milà, jo em sentia l’aneguet lleig del conte, per diferent. Per exemple, quan expressava la meva frase favorita: “El que dius és el que ets, ja que el món és de l’inrevés”, se m’etiquetava d’infantil en el mal sentit de la paraula. De cop, em trobo davant de l’escriptor-professor Jordi Hans Christian Llavina que em fa recordar el meu veritable nen cigne, el meu animal, el meu poder. Aquesta mateixa màgia empatitza i simpatitza per profes, alumnes, personal de neteja, ampa, mares i pares de la gran família del Milà i Fontanals. I la prova que el món és de l’inrevés (de dins cap a fora) i que els contes de fades existeixen són els meus 2 grans mestres: Guillem i Martí i la fada que els va crear. Gràcies, Susana, i gràcies a totes per existir.

P.D. El camí està sota dels teus peus