Seleccionar página

La Montse Marí és una professora molt popular i estimada, al Milà. Es podria dir que ha unit la seva vocació per ensenyar i el seu amor per les arts plàstiques amb un temperament independent, que li fa dir les coses pel seu nom. N’ha vist de tots colors, al Milà. S’acaba de jubilar, després de mitja vida, com qui diu, al nostre centre. En aquesta entrevista, mirem de recordar alguns dels moments més significatius que ha passat aquí, però també els seus plans per al futur.

—¿Quants anys hi has passat, Montse, al Milà?

—23. Aquest, de fet, seria el vint-i-quatrè. Vaig entrar-hi el 97.

—I tu que hi tens tanta experiència, ¿què consideres que és el millor que té, aquest centre?

—Crec que el que ha funcionat millor del Milà és que durant molts anys era un projecte amb molts batxillerats. Això ha fet que haguéssim de rendibilitzar tot el centre: per això tenim una bona oferta de cicles o hi ha l’Escola Oficial d’Idiomes. Aquest fet l’ha convertit en un institut de referència.

—¿I què caldria millorar, a pareu teu?

—El que hauria de millorar és que tinguéssim una plantilla més estable. Els instituts nous estan dirigits i integrats per plantilles que venen, en gran mesura, del Milà. Aquí ens cal més estabilitat en el professorat.

—Parlem de l’obra personal, Montse, ¿de què et sents més orgullosa?

—A mi em fa molta il•lusió trobar-me amb alumnes que vaig tenir fa 20 anys, i que encara et saluden i t’expliquen anècdotes. Em fa sentir orgullosa que molts ells s’hagin pogut dedicar a feines relacionades amb l’àmbit artístic.

—¿I què t’hauria agradat aconseguir que no hagis aconseguit o que hagis aconseguit a mitges?

—M’hauria agradat no haver de lluitar tant perquè s’acceptés un batxillerat artístic com a autènticament batxillerat. Durant molts anys vam ser un batxillerat de segona. Però definitivament s’ha acceptat com a batxillerat artístic, i ara, gràcies a això, el Milà és un centre de referència.

—Alguna anècdota del Milà que per a tu tingui un valor especial…

—L’any 1999 es va celebrar, a Vilafranca, la Nit de Santa Llúcia, la festa més important de les lletres catalanes. Aquell any era el de la nostra primera promoció del batxillerat artístic, i els alumnes hi van col•laborar amb obres d’art pròpies. L’Ajuntament ens va facilitar tot el material, en què destacava un ampli cortinatge blau marí. Els alumnes van pintar 20 murals, que es guardaven a Cal Figarot. Aquell Figarot de l’època era un espai rònec, ben diferent del d’ara. Doncs va passar que es va inundar, i les nostres pintures van patir els efectes de l’aigua. Eren pintures tòxiques perquè pintàvem sobre plàstic. Unes quantes criatures es van tirar tot el cap de setmana pencant de valent per recuperar les pintures. La feinada de dos alumnes, en concret, va ser tan gran que ens van demanar d’assistir al sopar dels premis, però, en principi, el centre tenia reservats només quatre seients, i ja estaven ocupats. Vam aconseguir que, finalment, poguessin venir, fent-se passar per estudiants de periodisme. No van deixar de fer fotos durant tota la cerimònia.

—T’acabes de jubilar. ¿Com afrontes aquest nou període de la teva vida?

—De moment, no en tinc ni idea, perquè la covid ens condiciona massa. Durant molts anys he hagut de tenir cura de malalties, i ara tinc ganes de tornar a pintar i de dedicar-me a l’escultura.

—A banda el conreu de l’art, ¿hi ha algun altre projecte que tinguis al cap?

—Sí, és un projecte relacionat amb l’assignatura de volum, que ens vam inventar nosaltres mateixos, al Milà. M’agradaria molt recopilar una sèrie d’exercicis cedits pels alumnes i fer-ne un llibre.

[El marit de la Montse Marí va morir el dia de la Mare de Déu de Montserrat d’aquest any. La Montse vol dedicar aquesta entrevista al seu record.]

Secured By miniOrange