En Cristian Corbacho és, sens dubte, un noi molt popular. És pèl-roig, cosa que el fa singular entre els seus companys. I li agrada fer-se fotos, com en diu ell mateix, de postureo. A mi em sona molt, aquesta paraula: postureo. Però li demano que me la defineixi: “És quan poses per a la foto. Després pots penjar la foto a Instagram, amb un petit text, i etiquetes persones perquè la vegin. I, si volen, que posin m’agrada”. És apassionant, el món de les xarxes socials. Ens interessa saber quants seguidors té, en Cristian. Se’ls sap de memòria: 586 followers (s’ha de reconèixer que, en anglès, encara fa més impacte). ¿I quin és el seu sostre de likes?: “Doncs cent i escaig… alguna vegada potser 200”. Sí, sens dubte: en Cristian és un xicot molt popular!

    La foto que va presentar al concurs de seguida va captivar els membres del jurat, que coneixien la persona i que, en l’obra, hi veien representat el personatge: un Cristian que, amb un posat una mica de jo-passo-de-la-resta-del-món s’agafa a la branca d’un arbre i mira, però no massa fixament, l’objectiu. Sense saber-ho, el nostre alumne estava immortalitzant aquell pi i el racó de la Muntanyeta. Potser algun dia algú dirà: “Per aquí va passar un dia el gran Cristian Corbacho, quan era molt jovenet, i s’hi va fer una fotografia”.

    ¿I com se li va acudir fer-se aquella foto? “Vaig baixar per un lloc que hi havia a la Muntanyeta i vaig demanar a un amic que em fes la foto”. Ell, però, va veure clar que aquell arbre i ell, Cristian Corbacho, havien de compondre una imatge per a la posteritat: la que va guanyar el premi al postureig del nostre institut. En Cristian, però, té moltes altres fotos: algunes, assegut en cotxes com un Ferrari o un Lamborghini. Gran Cristian, fenomen total!

    Tot i que encara és molt jove, en Cristian ho té clar: “Vull ser policia”. Ens intriga saber per què: “M’agraden diversos tipus d’armes. I voldria ser un policia detectiu”. Les seves aficions no són gaire diferents de les d’altres companys, potser no tan populars com ell: el futbol, sobretot. Juga amb el Canyelles, de defensa central. El seu referent, en aquesta posició, és Sergio Ramos. Com que és vilafranquí, la seva mare o el seu pare l’acompanyen als entrenaments.

    El nostre entrevistat reconeix que, al Milà, s’hi troba a gust. “Potser haurien d’allargar els patis, però”. L’any passat estudiava al Baltà Elias. “Hi teníem una aula de música molt guai, amb molts instruments”. Molta sort, Cristian! I que no ens faltin mai les teves fotos!