L’Eva Sans és, des d’aquest curs, professora de dibuix al nostre centre. Dona entusiasta i activa, en aquesta entrevista ens parla de la seva feina i de la seva vocació.

—Eva, tu ets il·lustradora professional. Vocació artística i feina coincideixen plenament, per tant.
—Aprofito per ensenyar (sobretot al batxillerat artístic) totes aquelles coses que he anat aprenent durant tots els anys de feina.

—¿Què has après de l’experiència com a professora?
—Que poder transmetre allò que a un l’apassiona omple molt i que cal estar obert, perquè també pots aprendre coses dels alumnes. Que és important estimar-te’ls, respectar-los, escoltar-los. M’ho he passat molt bé amb els del batxillerat i els de 4t parlant de què voldran estudiar i cap a on encaminaran els seus estudis. Han sigut moments fantàstics.

—¿Com es pot fer servir el dibuix, l’aprenentatge de l’art, per millorar com a persones?
—Ensenyant a crear, fent persones creatives. La gent s’ha acostumat massa a copiar, a anar a allò que és fàcil, queda bé i és socialment bonic i està de moda. He treballat amb moltes escoles i amb molts nens i sempre és el mateix: arbres verds i marrons, cases blanques i vermelles, ¿per què? Hem d’ensenyar a crear, inventar, pensar… L’art, la creació artística, ho permeten. L’educació visual i plàstica no ha de servir per fer dibuixos fantàstics i ben pintats i no sortir de la línia, ha de servir per potenciar la creativitat i fer persones amb idees.

—Tu tens una llarga experiència com a il·lustradora. Parla’ns-en: projectes, llibres…
—Des que vaig entrar a Belles Arts volia il·lustrar (en aquella època, fa 30 anys, no existien els graus que hi ha ara), però no va ser fins a principis del 2000 que vaig començar a tenir les primeres feines amb editorials, vaig entrar en una agència i ja no vaig parar fins ara. He fet de tot, pintat parets, llibres de text, contes i algun àlbum il·lustrat. N’hi ha que són projectes personals i amb aquests he disfrutat molt.

El que més m’agrada és el d’Un saxo al bosc. El vaig fer un any després de començar a tocar el saxo. Tornar a la música, tocar: jazz, swing… em va fer redescobrir moltes coses i necessitava posar en imatges el que sentia. Vaig tenir la sort que hi havia una editorial a la qual va interessar i el vam tirar endavant.

Tinc un munt de projectes dins d’un sac i espero que algun dia vegin la llum. Si més no, ara que he tornat a l’ensenyament, vull dedicar les hores que pugui dibuixar a engegar projectes meus.

—A banda dibuixar, ¿has escrit, també?
—Tinc alguna història desada, alguna d’escrita i alguna només com idea. A Un saxo al bosc la història és meva, però és un llibre on pràcticament no hi ha text.

Tot i que m’agrada la idea d’un llibre 100% meu, també sé que escriure no és el meu fort i quan he tingut alguna idea sempre he anat a buscar algú que m’escrivís la història o em revisés el que jo havia escrit.

—¿Creus que la creativitat està prou explotada, en el currículum escolar?
—No. Si estigués prou explotada no s’haurien d’inventar assignatures com la d’emprenedoria. Ser creatius ens permet ser emprenedors. Si no potenciem la creativitat no fem persones amb idees per inventar nous projectes, empreses o atrevir-se a tirar endavant el que els agrada.

—Últimament podem veure, a les llibreries, novel·les il·lustrades (textos, vull dir, no per a nens, sinó per a lectors adults). ¿Què en penses?
—Que la gent s’equivoca quan pensa que els contes i els àlbums il·lustrats són només per a nens. Hi ha un ampli ventall per al món adult (Ana Juan, per exemple, té molts llibres per a un públic no infantil). Als adults també ens agrada poder gaudir d’uns bons dibuixos i d’històries que combinen text i imatge. De fet les novel·les gràfiques estan pensades per al públic adult.

—I pel que fa a la teva feina al Milà, ¿què en destacaries?
—El retorn al públic no acostumat a l’art. M’explico: fa molts anys que treballo en les extraescolars i amb nens als quals agrada dibuixar i crear i que, de fet, a casa ho potencien. Aquí m’he trobat amb la realitat que no a tots els agrada, motiva i apassiona, i això ha representat un gran repte per a mi. Per sort, és un institut que, pel fet de tenir el batxillerat artístic (i es nota, perquè s’hi respira un altre aire), apliquem l’art a moltes altres assignatures i això és fantàstic. M’hi he sentit molt a gust.

—I ara, un petit repte. Estem (toquem ferro) en la fase final de la pandèmia. ¿Quin dibuix representaria, segons tu, aquest moment? ¿Et veuries amb cor de proposar-nos-el, de fer-lo?