“Fent-me mestra em pensava que podria canviar la mentalitat de la societat”
Personatge Teresa Ros, professora de Geografia i Història
La Teresa és una de les professores més populars del nostre centre. És una dona intel·ligent, amb idees poderoses, bona oradora. Va estudiar Magisteri a les acaballes del franquisme. “Em vaig voler fer mestra perquè —reconec que era una idea ingènua— em pensava que era una forma eficaç de canviar la manera de pensar de la societat. Creia en l’Educació com a motor de canvi (Rosa Sensat, l’escola activa, catalana”. Li demanem si considera que hi va reeixir: és a dir, si pensa que, com a mestra-professora, li ha estat possible influir positivament en els seus alumnes fins al punt de fer-los més oberts de mires: “No del tot, i des de fa uns quants anys, encara menys. Avui dia tenen molta més força les famílies i, per descomptat, els mitjans de comunicació que no pas els ensenyants”.
Reconeix que, si ho hagués sabut, en lloc de Magisteri, hauria estudiat Filologia Catalana. I és que la Teresa és una lectora empedreïda. A més, no s’inclina per cap gènere en concret, perquè li agraden tots: poesia, novel·la. Abans de recalar al Milà, havia fet de mestra en diversos pobles: per ordre cronològic, Sant Fruitós de Bages, el Bruc, Sant Vicenç de Montalt i Sant Pere de Ribes. Va fer el salt a la secundària per casualitat: com que, quan va decidir canviar de centre, no es convocaven concursos de trasllats per primària va optar per participar en el de secundària (també és llicenciada en Geografia i Història). I li van donar una plaça a Sant Pere de Ribes. Tot això va passar l’any 1996.
Si hagués de definir la seva aportació més valuosa al món de l’ensenyament, ¿quina seria?: “Sempre he mirat que els meus alumnes fossin capaços de pensar i de prendre decisions per ells mateixos. Aspiro a donar-los una base amb la qual puguin ser crítics davant la realitat. A banda d’això, crec que els intento comunicar amor pel coneixement, per la ciència, pels llibres…”
A part de llegir, la Teresa és aficionada a passejar, bé que reconeix que abans hi tenia més tirada. Viu a Vilafranca des de l’any 1996, però és natural de Sant Joan de Mediona, poble de les seves vacances i dels caps de setmana. “Ei, jo no soc Milà: hi treballo, que és diferent. És a dir, em sento compromesa amb la feina que faig, però m’hi sentiria igualment si treballés en un altre institut”.