En Joan Ramon Pons, professor d’educació física del Milà, ens dóna a conèixer una història d’amor singular, perquè no és entre humans sinó entre arbres. I ens proposa sentir el relat d’aquesta història en els escenaris naturals en els quals es situen els fets. Si ho publiquem en la web del Milà és per compartir amb tots vosaltres un itinerari sentimental per alguns dels indrets més bells de la nostra comarca. I també per convidar-vos a participar en aquest itinerari el proper any al voltant de la festa de tots sants, quan la vida i la mort s’enllacen a través de la memòria.

Des de fa 4 anys en Joan Ramon organitza una sortida amb famílies del Garraf que tenen en comú l’escola dels seus fills a Sant Pere de Ribes. Però el seu desig és fer el mateix amb les famílies dels alumnes del Milà. La finalitat d’aquesta sortida és visitar els dos arbres monumentals més importants que tenim a la comarca de l’Alt Penedès: el roure de can Feliu (pseudònim de can Codorníu) i l’alzina de can Ros. Diem “monumentals” perquè són arbres de grans dimensions, però també perquè són els vestigis d’algunes llegendes locals i perquè han estat els símbols d’alguns municipis i, per tant, tenen el mateix valor que qualsevol altre element del patrimoni cultural.

La sortida comença al terme municipal de Sant Sadurní d’Anoia, a la plaça de les caves Raventós i Blanc, al mig de la qual trobem el Roure de can Feliu. Un fill d’aquest roure es pot veure en l’espai exterior d’aquestes caves, dintre del seu recinte. Encara és jove però ja té una bella estampa, i esperem que amb el temps esdevingui un nou arbre monumental tant majestuós com ho va ser el seu pare. Una vegada que hem contemplat aquests dos arbres, la sortida segueix a la pedania del Casots, al terme municipal de Subirats, on trobem l’alzina de can Ros. I un cop que hem contemplat aquest arbre, així com hem gaudit de l’espectacular vista de la corona de Montserrat des d’aquest punt de la serralada de la Figuerola, que està més amunt del castell de Subirats, passem a les activitats de germanor amb les famílies.

La primera activitat consisteix en sembrar llavors d’alzina en els pocs camps no conreuats de vinyes que envolten l’alzina de can Ros amb el permís del seu propietari, la família Llopart. Des de l’any passat, en Joan Ramon recol•lecta els glans de la gran alzina que tenim al pati del Milà amb aquesta finalitat. I enguany ja hem pogut comprovar el naixement i creixement de les seves filles, que amb el pas del temps s’arrelaran entre elles i finalment amb l’alzina de can Ros. Després es fan alguns jocs cooperatius. I finalment es fa un esmorzar de cara a un camp de vinyes amb els colors mudats de la tardor. Cal dir que això és el que s’hauria fet a principis de novembre d’enguany si no haguéssim tingut les restriccions de l’actual pandèmia. Tanmateix s’ha volgut fer aquesta sortida sense famílies perquè ja s’havien recol•lectat els glans per retornar-los al cicle de la vida i es tenia el viu desig de contemplar un altre cop aquests arbres monumentals.

El Roure de Can Feliu malauradament ja no està viu. L’any 2009 es va tombar per una esllavissada causada per unes fortes pluges, i l’any 2016 va deixar de brotar. El que ara queda del seu tronc presideix la plaça de les caves Raventós i Blanc. Les veus que parlen de la seva vida assenyalen una cronologia que va des dels 350 fins els 550 anys. Si aquest roure hagués parlat amb la nostra llengua, hauria estat la principal font de memòria històrica de la nostra comarca. Les seves mides colossals van ser aquestes: 17 metres d’alçària total; 5,22 metres de volt de canó, i 28,5 metres de capçada mitjana.

L’alzina de can Ros tampoc està viva. Li va caure un llamp i va patir un incendi l’any 1990. Tot i això, encara es conserva en peu el tronc sec i les besses principals. Està situada en el marge d’un camí i està envoltada de les actuals vinyes de les caves Llopart, a la serralada de la Figuerola, just en el límit amb el tupid bosc de pins que cobreix aquesta serralada. Els experts en silvicultura li atorguen una antiguitat aproximada de 400 anys. Les seves mides colossals van ser aquestes: 14,5 metres d’alçada; 4,35 metres de volt de canó, i 20,3 metres de capçada mitjana.

Els arbres són els éssers vius que sempre ens han acompanyat al llarg de la nostra existència. La nostra evolució va començar quan vàrem baixar dels arbres. I malgrat haver abandonat la nostra primera llar, sempre els hem necessitat perquè ens regalen els seus fruits per alimentar-nos i també les seves branques seques per encendre els nostres primers focs i fer les nostres primeres cabanyes. A més a més, sempre hem tornat a la nostra llar més ancestral quan hem necessitat refugi i protecció. Aquest lligam que es perd en la nit dels temps ha fet que en algunes cultures representin allò sagrat, com en l’antiga mitologia cèltica, i que en totes les cultures sigui un punt de trobada. Sota les seves capçades cada poble ha transmès la seva saviesa en forma de llegendes, com a casa nostra la llegenda del roure que es va enamorar de l’alzina.

Jaume Raventós Domènech (1868-1938), germà de Manuel Raventós i Domènech, qui va ser propietari de Can Codorníu, ens parla del roure de la seva casa pairal al seu llibre autobiogràfic La vida al camp. Memòries d’un cabaler, publicat el 1932, amb un centenar de dibuixos de Junceda entre el text, i es fa ressò de la llegenda que diu que el roure de can Feliu tenia una núvia, l’alzina de Can Ros. De fet, des de dalt de les seves capçades es podien veure, malgrat els quatre quilòmetres que els separen en línia recta i la diferència de 250 metres d’altitud. Escoltem les paraules del mateix autor:

“Hi ha qui diu que el roure de can Feliu i l’alzina de can Ros fa cent anys que estan enamorats l’un de l’altra; no sé què m’hi digui: jo me’ls miro… me’ls miro… i més aviat diria que es guaiten amb enveja i, si es podien haver i no estiguessin a tres hores de distància de l’un a l’altra…”

Aquesta història d’amor entre aquests dos arbres monumentals ens hauria de servir per despertar la consciència planetària sobre la nostra connexió vital amb els arbres, els quals ens van alimentar i protegir en la infantesa de la humanitat i que ara, amb el progrés assolit, els posem en perill. Els arbres no els hauríem de concebre com a béns econòmics per satisfer un consumisme sense límit, sinó com a patrimoni de tota la humanitat que hem de conservar pels beneficis mediambientals que tenen: són els pulmons (per la fotosíntesi), les artèries (per la seva regulació hídrica) i el sistema immunològic (perquè eviten l’erosió i la desertització del sòl) de la Terra. Per tot plegat hauríem de tenir un tracte més respectuós i proper amb els arbres. I per això volem transmetre als alumnes del Milà i a les seves famílies aquest tresor de la natura, el coneixement del qual és un dels més grans béns de l’esperit humà.

Roure de can Feliu (can Codorníu) al mig de la plaça de les caves Raventós i Blanc.

Roure fill del roure de can Feliu, dintre del recinte de les caves Raventós i Blanc. Al fons es veu la serralada de la Figuerola amb el castell de Subirats. A una cota superior es troba l’alzina de can Ros.

Alzina de can Ros. En Fèlix Pardo, professor de filosofia del Milà, posa al davant per donar una mida de referència.

Alzines filles de l’alzina del Milà, sembrades els darrers anys a les clarianes del bosc de la serralada de la Figuerola properes a l’alzina de can Ros.

En Joan Ramon Pons observant l’estat d’un glà de l’alzina del Milá abans de sembrar-ho.

Vista de Montserrat des de la cota on es troba l’alzina de Can Ros, a la serralada de la Figuerola. En primer terme es veu el castell de Subirats, documentat a l’any 917, i per tant un dels més antics de Catalunya.