La Laura Puértolas és, probablement, una de les tres o quatre persones més energètiques del nostre centre (i aquí incloem, també, els centenars i centenars d’alumnes que tenim). No para mai! Diríeu que és per la seva especialitat: l’educació física, l’esport… Però no, ha de ser, més aviat, cosa del seu tarannà, això ja li deu venir de sèrie. Es nota de seguida que aquesta professora que va estudiar a l’Eugeni d’Ors i que ha tingut l’encert de venir a treballar al Milà és inquieta de mena, i que s’implica a fons en tot allò que fa.

—Laura, ¿aquesta no és la teva única feina, oi? Tu et dediques a l’esport professional, també… Explica’ns-ho una mica.

—Bé, més que dedicar-me a l’esport professional, he de dir que participo de l’esport de competició. L’esport té diversos vessants: l’educatiu, que fem a l’institut, o el competitiu, que es fa en els clubs esportius. Jo he passat per diferents clubs de diverses categories, amb diferents nivells. Ara mateix estic dedicada a la formació de noies de voleibol de bon nivell, amb els equips de base del Barça.

—¿Quan va néixer en tu la passió per l’esport?

—La veritat és que no se dir-te un moment concret. Ja des de petita, tal com diu la meva mare, i jo també en tinc algun record, anava pel carrer fent rodes, fent verticals i enfilant-me als llocs. Des de ben petita la meva mare em va apuntar a fer natació i gimnàstica rítmica, i va arribar un punt en el qual vaig haver de decidir-me per un dels dos i vaig triar la gimnàstica rítmica. Crec que d’una manera o altra l’esport des de sempre ha format part de la meva vida.

—¿Tens un esport preferit?

—Ja t’he comentat que he passat per diferents esports, sempre practicats seriosament, competint a nivell nacional, però les preferències han anat variant amb el temps, les possibilitats, els interessos… Ara mateix estic molt posada en el voleibol.

—Veient-te, coneixent-te, intuïm que, per a tu, l’esport no és simplement una manera de matar el temps…

—No, no ho és. Hi ha molta gent que veu l’esport com una manera d’ocupar el temps, però la veritat és que l’esport i ser esportista és una manera de fer front a la vida. L’esport, des del punt de vista social, és una escola que et prepara per fer front als reptes reals amb una actitud sempre de superació. Jo he estat molt afortunada perquè he pogut convertir la meva passió en la meva professió.

—Laura, ¿què és el que destacaries positivament, del nostre institut?

—Dos aspectes molt importants: l’arrelament que té en la vida vilafranquina i la història, que li aporta una identitat ben reconeixedora.

—¿I en què creus que podem millorar molt, encara?

—En la formació humana i social dels nostres alumnes, sobretot a fer entendre que cadascun d’ells ha d’aportar més al conjunt. La societat és com un equip de voleibol, on tots sumem, però hem de ser conscients de la nostra aportació al bé comú, oferint més sacrifici, sent menys egoistes i pensant més en els altres. Aniríem millor.

—Laura, no sembla que hagis de tenir gaire temps lliure. Però, quan en tens, ¿què t’agrada fer?

—Com a lleure, també estic lligada a l’esport però des d’òptiques diferents, la lectura sobre alimentació i neurociència, seguint competicions de diferents esports per la tele, practicant altres especialitats amb una visió més d’oci, i saludables com el trekking. I, sobretot, segueixo formant-me: ara estic acabant el màster de psicologia de l’esport…

—¿Què recomanaries als alumnes?

—Que facin més activitat física, la que més els agradi; se sentirien millor i més realitzats, i així podríem fer una societat més sana i més sàvia.