Entrevista a Roger Vendrell Colet, estudiant del grau de Matemàtiques i ex alumne del Milà i Fontanals, que acaba de rebre el premi extraordinari de batxillerat del curs 2019-2020

Jordi Llavina

—Roger, ¿quan et van dir que havies rebut aquest premi? ¿I què és el primer que vas sentir?

El 15 d’octubre es van publicar els resultats definitius de les proves i va ser llavors que vaig saber que m’havien concedit el premi, però el que realment em va fer il•lusió va ser veure la nota dels exàmens realitzats, que es va publicar una setmana abans. Per a poder optar al premi has d’obtenir una nota mínima en aquestes proves, i, quan vaig saber que hi havia arribat, jo ja estava molt satisfet. Es podria dir que entre el 6 i el 15 d’octubre ja no tenia aquell neguit de veure com m’havien anat els exàmens. Ara bé, tampoc puc negar que, a part de saber que has tret un bon resultat, és molt gratificant saber que has sigut un dels premiats.

—Només un de cada 1000 alumnes el rep, aquest premi… Poca broma!

Sí, però tampoc no m’havia parat a pensar-ho gaire. Sabia que era difícil ser premiat, ja que hi ha un nombre limitat de premis i arribar a la nota mínima no et garanteix estar entre els 43 primers. Tot i així, més que l’estadística, el que et fa valorar el premi és veure que la resta de guardonats són gent de molt de nivell.

—¿Es tracta d’un premi estrictament honorífic?

A part del reconeixement que se’t fa a l’expedient acadèmic, la Generalitat et paga un any de matrícula universitària (si no has obtingut matrícula d’honor al Batxillerat), un curs gratuït a qualsevol Escola Oficial d’Idiomes de Catalunya i una estada en un centre de recerca. És un premi molt complet.

“La divisió entre humanitats i ciències respon a estereotips caducs”

—Jo et vaig tenir a classe. Encara tinc un record vivíssim dels teus textos. No és sols que estiguessin molt ben escrits, és que eren molt brillants (l’exposició de les idees, l’originalitat dels teus arguments…). ¿Què en penses d’aquesta severa divisió entre les humanitats i les ciències?

Penso que aquest trencament està fonamentat en estereotips endarrerits i que no fa res més que perjudicar el nostre desenvolupament. A l’hora d’escriure, per exemple, el que hem de fer per escriure bé es tenir clars els conceptes que volem tractar, tenir bons fonaments lògics per relacionar-los i prou creativitat per poder treure conclusions rellevants. Al cap i a la fi és el mateix que hem de fer quan ens trobem davant d’un problema matemàtic: si ens manquen els conceptes fonamentals, no tenim una base des d’on començar a construir un raonament, i si els nostres plantejaments són erronis en la forma, ja ens podem oblidar d’obtenir un resultat correcte. La creativitat és també essencial en matemàtiques a l’hora de buscar noves vies per a desencallar problemes…

Però tot aquest procés ha de servir per comunicar els nostres resultats a la resta de la gent. Quan ho fem en matemàtiques ens ajudem del llenguatge matemàtic, i quan escrivim, de la sintaxi.

El dia que des de petits s’ensenyi a escola que aquests dos processos són dues cares de la mateixa moneda, començaran a canviar les coses. I tot això sense parlar de coses com l’ètica de la ciència o la proximitat entre la filosofia i les matemàtiques.

—Ara mateix estàs estudiant Matemàtiques. Com va?

És tot un món nou. El ritme és molt exigent i tot el que fem és molt interessant. M’agrada saber que el que estic fent ara mateix em servirà per a qualsevol cosa a què em vulgui orientar en un futur.

És curiós com a l’inici del grau de Matemàtiques et fan desaprendre tot el que has après des que eres petit, per tornar-ho a aprendre. Una de les primeres coses que surten als apunts que ens van passar els dies inicials de classe és com demostrar que qualsevol número multiplicat per 0 dona 0. És llavors quan t’adones que estudiant matemàtiques no aprens matemàtiques, sinó que aprens a raonar rigorosament.

A més, he tingut la sort d’anar a parar a una facultat molt acollidora. Som un grup relativament petit, ens portem tots molt bé i els estudiants dels altres cursos ens van introduir en un bon ambient universitari des del primer moment. Això sí, no puc evitar pensar com hauria estat començar la universitat sense estar enmig d’una pandèmia; però bé, veient com van les coses, no em puc queixar de res.

“La intel•ligència artificial és una eina més al servei dels problemes reals de la societat”

—¿En què t’agradaria especialitzar-te?

Sempre m’ha captivat el món de la intel•ligència artificial, però mai he sigut capaç de trobar la manera d’endinsar-m’hi pel meu propi compte fins a un nivell interessant, més enllà dels conceptes bàsics. Ara a la universitat tindré temps per tornar-hi a indagar i veure si és realment el que més m’agrada de tot o si hi ha alguna cosa que m’atrapa més.

Al final la intel•ligència artificial no deixa de ser una eina més al servei dels problemes reals que es van plantejant al llarg dels anys, així que, si m’hi acabés dedicant, tampoc no sabria dir si ho faria en l’àmbit de la recerca més aviat teòrica o simplement fent servir aquesta eina per a resoldre qüestions concretes, problemes del dia a dia.

—¿Què diries a una criatura de 10-12 anys a qui costen molt les mates?

Crec que l’últim que faria seria deixar-li anar un rotllo dient-li que les matemàtiques són pertot arreu, que serveixen per a més coses de les que pensem, que els mòbils i la televisió no funcionarien sense matemàtiques… Això no funciona, i a més això ja ho sap tothom.

Faria tot el contrari: buscaria algun petit concepte, una teoria, o un simple problema que, a primer cop d’ull, semblés molt difícil de resoldre, però que a cop de pensament abstracte tingués una solució simple i elegant. El que seria clau, però, és que el noi fos capaç d’entendre’l i, sobretot, que la solució al problema el fascinés, que fos ell mateix qui veiés que pensar amb perspectiva matemàtica és útil i apassionant.

—Parla’ns una mica de la teva experiència al Milà…

Han sigut dos anys molt bonics. Bé, es podria dir que un i mig. Me n’emporto companys que seran amics per sempre i vivències que no canviaria per res, unes vivències que van més enllà de les típiques anècdotes de classe. Acadèmicament parlant, me n’enduc l’orgull d’haver-me esforçat molt i d’haver pogut entrar a la carrera en la qual volia entrar, i aprofito ara per donar les gràcies als professors que he tingut per haver respost ràpid i bé a la necessitat de fer classes per internet, quan ens van haver de confinar.

—I, encara que sigui breument, parla’ns de la teva relació amb Vilafranca, la teva ciutat.

No sé ben bé què te’n podria dir. El fet d’haver estat sempre aquí, d’haver fet gairebé tota la meva vida a la vila, fa que el primer que em passi pel cap quan em preguntes això és dir-te que hi tinc una relació normal.

Per mi, evidentment, això és el més normal del món, però pensant-hi una mica m’adono que, realment, anar a collir raïm a l’agost no és del tot normal per a la majoria de gent que no és d’aquí. O marcar el cap d’any al calendari el dia 2 de setembre, quan acaba la Festa Major. Al final, aquestes coses, per molt que ens semblin totalment normals, són les que ens donen una identitat que només compartim amb la gent que és més propera a nosaltres.

—Tens divuit anys. La teva generació, fora d’algun record remotíssim d’infantesa, pràcticament tot el que deu recordar deu ser crisi, crisi i crisi… Primer, la del 2008 i anys successius. Quan semblava que ens havíem recuperat, la pandèmia…

Tens raó. Suposo que coses tan grosses com les que estan passant ens serviran, com a mínim, per a adonar-nos de com de privilegiats som i de la necessitat que tenim d’aturar-nos i començar de zero, de reconsiderar quines són les nostres prioritats, tant com a societat com des d’una perspectiva més individual.

—Com et planteges el futur, Roger? T’agradaria treballar aquí o veus inevitable marxar a l’estranger?

Pel que fa a treballar, mai m’he dit a mi mateix que he d’anar a treballar a l’estranger tant sí com no. El que sí que vull fer és marxar mentre estic estudiant. Ha de ser genial. La qüestió serà veure com van les coses, aprofitar quan marxi per saber com funciona el món, què és el que em convé, com influeix el lloc on estàs vivint en la manera com vius… Són un munt de coses que tinc moltes ganes de conèixer de primera mà, però és que, a més, no tot depèn de mi. Sempre s’ha dit que al sud d’Europa les ciències no han estat mai tan ben tractades com al nord, i no és un estereotip fals. Potser sí que al final estarem obligats a emigrar…

—T’agrada fer esport, oi? En què ocupes el temps de lleure (per poc que en tinguis)?

D’esport, n’he fet sempre, i ara ja ho trobo essencial. A casa sempre ens han inculcat que és tan important esforçar-se molt en els estudis com tenir 3 o 4 dies a la setmana en què puguem dedicar una o dues hores a fer esport. És important suar i desconnectar per viure saludablement.

A part d’això, però, també llegeixo de tant en tant i passo força estona a internet. Ara bé, des de ja fa un o dos anys m’he obligat a mi mateix, per exemple, a mirar vídeos de YouTube només en anglès i en francès. Així, l’estona que passaria perdent el temps, com a mínim l’aprofito per a alguna cosa.