Voreja els nou-cents anys, però ningú no ho diria. Hi va haver una època que mostrava una llarga barba blanca, però ara mateix du la cara ben afaitada. De fet, com que és de gènere fluid —tant fa servir el femení, Llengua Catalana, com el masculí, Català—, la seva indumentària i els seus trets van canviant, en funció de l’època i dels signes del temps: ara sembla un home, ara una dona, ara un androgin… Demà, ves a saber què.

—Els usuaris confoneu el gènere gramatical amb el sexe. Jo, com a Llengua, els englobo tots: tant els gèneres gramaticals com els sexes. Ah, pel que fa als sexes… Actualment no n’hi ha prou amb dos: home, dona… Tot això ha quedat obsolet. Jo, que serveixo per dir totes les coses que passen, no sols les que han passat, tinc prou cintura per inventar paraules noves. Algunes de les que vindran no podeu ni sospitar-les…

—Molt interessant, senyor Català.

—De senyor, res. Ni de senyora, que se m’entengui bé! Jo estic al servei de l’usuari. ¿Et penses que un senyor tindria la paciència que tinc jo amb els seus… súbdits?

—Sigui com sigui, el veig prou bé…

—Sí, vaig fent, no et pensis. La processó va per dins. M’han mort tantes vegades, ja! He passat èpoques molt dolentes. Els interminables quaranta anys de Franco i de la seva colla d’amics criminals van ser una prova duríssima, què t’haig de dir. Però me’n vaig sortir! Després, amb l’arribada de la democràcia —ara no entraré en disquisicions subtilíssimes sobre l’abast d’aquest terme a casa nostra—, semblava que la cosa pintava prou bé…

—Sí, esclar! Vol dir amb la normalització lingüística, la immersió a l’escola de començament dels vuitanta…

—En podríem parlar molta estona, d’això. A mi que em fessin immergir a les aules em sembla bé. Però tots aquells que haurien de vetllar perquè la immersió fos efectiva sovint estan fent cerveses al bar o comprant al supermercat, saps què vull dir, quan el que caldria és que extremessin el seu zel. Que s’arromanguessin de debò!

—Sí, té raó. És que vostè sempre està al centre de la polèmica.

—Pobre de mi! No pas per voluntat pròpia: m’hi fan estar, refot! Si el que voldria és, justament, que em deixessin fer. Però els policies de la ideologia sempre m’han d’esquitxar. No puc estar mai tranquil.

—Tant de bo entrem en una etapa de tranquil·litat. ¿Es troba bé de salut, ara mateix?

—Què vols que et digui. Tu vens del Milà, ¿oi? Surt al pati, ara mateix. ¿Quants nens i nenes i juguen en català? ¿Quants em fan servir per parlar?

—Sempre n’hi ha alguns…

—Jo en vull molts més que alguns!

—Oh, i jo! Vostè és la meva llengua materna: no sap com me m’estimo!

—Gràcies, jove. Per cert, ara, més que no pas amb el sintagma llengua materna, t’hauries d’adreçar a mi amb el de llengua d’origen. Deixem-ho aquí, si et sembla.

—El veig en forma.

—Com deia un cèlebre poeta, Salvador Espriu, tinc una mala salut de ferro. Però, si el que vols dir és si continuaré donant la cara, presentant batalla, ja et dic que sí. Jo aguantaré, i tant: soc tossut com una mula!

—Així m’agrada!

—¿Saps? Em sembla molt bé que hàgiu creat una comissió al vostre institut per tenir cura de mi. Us honora. Gràcies, gràcies. Però el que heu d’aconseguir és que la mainada em vegi no pas com un vell comatós, sinó com algú que és jove com ells, enjogassat, enderiat a córrer i a saltar; algú que els presta ajut, quan els convé, que els consola, quan estan tristos o que els dona un cop de mà, si ho necessiten.

—Força, Català! Endavant, Llengua Catalana!

—Deixa’t d’eslògans, sisplau. El que cal és que tothom em vegi com el que soc: una llengua moderna, hàbil per a tots els usos, tant els cultes com els vulgars, preparada per continuar fent-se un lloc en el concert de les llengües del món.