Seleccionar página

Personatge Rebeca Menchón, directora del Milà i Fontanals

La vida de la Rebeca Menchón —fins l’any passat, coordinadora del batxillerat artístic al nostre centre— ha fet un canvi substancial: ha passat de professora d’art a directora. En parlem, d’això i de moltes altres qüestions, en aquesta entrevista.

—Rebeca, des d’aquest any ets la directora del centre. Primer de tot, ¿com has viscut aquest canvi tan radical? ¿Com estàs, amb l’allau de feina que tens?

—Doncs, com que soc una persona a qui agraden els reptes, la motivació i l’escalf de tothom ha estat el motor per assumir aquesta gran responsabilitat amb tots els ets i uts, juntament amb el nou equip directiu. És un canvi radical, sí, perquè fa dinou anys que faig de professora i cinc que coordino el batxillerat artístic. En aquest nou rol com a directora, no puc dedicar tantes hores a la docència, que sempre ha estat la meva vocació. Però per a mi és una nova etapa. De fet, ja tinc experiència a assumir reptes, perquè setze anys enrere vaig formar part de l’equip impulsor del que ara és l’institut-escola Jacint Verdaguer, de Sant Sadurní d’Anoia. Allà hi vaig passar ser dos anys, en què un equip de sis docents vam crear l’institut del no-res, amb dos grups de primer d’ESO, dins un espai de l’escola perquè no s’havia construït l’edifici, implementant noves metodologies en aprenentatge cooperatiu i fent ús de miniportàtils, sent-ne un centre innovador en el seu moment.

—Direcció nova, un equip nou… Si haguessis de resumir en cinc punts com serà el Milà del futur immediat, ¿què diries?

—Doncs tenim molts reptes i estem treballant en uns objectius orientats cap al desenvolupament per transformar i potenciar el centre en l’àmbit pedagògic, organitzatiu i de gestió, principalment. Volem potenciar el treball en xarxa amb altres centres i institucions, i participar en programes de qualitat i innovació educativa per millorar i consolidar el Milà, amb el compromís de totes i tots.

—Es podria dir que tu, al Milà, hi has fet tots els papers de l’auca. Primer vas ser-ne alumna. Després, professora. Ara, dirigeixes el centre. Amb quin dels tres papers et quedes?

—Cada etapa viscuda al Milà ha sigut un cicle de vida ben diferent, però que es nodreix l’un de l’altre, com en qualsevol procés de transformació i creixement personal. D’aquí a un temps podré valorar tots els papers i escollir-ne un.
Quan era alumna vaig estrenar l’edifici del centre i també vaig formar part de l’última promoció del COU, uns estudis que no tenien res a veure amb els estudis que s’oferirien uns anys després al Milà i que m’hauria agradat molt cursar: el batxillerat artístic.

Com a professora, recordo el primer dia que vaig travessar la porta d’accés del Milà per primer cop: em vaig aturar tota emocionada mentre contemplava l’edifici, aparentment igual, però ple de murals pintats després de deu anys de sortir-ne motivada cap a la Universitat, quins records! I, esclar, encara hi havia alguns professors/es dels quals havia sigut alumna, una sensació estranya però que jo també he pogut viure amb el pas del temps, quan un bon dia entra per la porta de la sala del professorat una exalumna teva com a professora substituta, tancant i iniciant un cicle. El Milà m’ha vist créixer, florir i madurar com a professional de la docència.

—Una de les grans singularitats del nostre centre és, com suggeries més amunt, que ofereix el batxillerat artístic. I tu ets professora d’art. Podem deduir, doncs, que aquesta especialitat continuarà sent una línia forta del nostre centre, no?

— Sí, el batxillerat artístic fa més de vint-i-set anys que es va iniciar al Milà i són uns estudis que tenen molta demanda, any rere any. Juntament amb l’itinerari artístico-musical i escenogràfic, és un ensenyament específic de la comarca.

—Rebeca, centrem-nos, ara, en la teva especialitat. Quan sents algú que diu que intentar entendre un quadre clàssic és una operació absurda, ¿tu què els respondries?

—Mai m’he trobat en la situació que algú digui que no entén una obra clàssica, quan són obres molt descriptives i realistes. Abans que existís la fotografia, era el testimoni visual de l’època en tots els àmbits (com era la gent, com vivia, com vestia, etc.) i el fet de saber com eren les coses abans sempre ha despertat molta curiositat en l’ésser humà. En canvi, és més freqüent sentir aquest tipus de comentaris en obres artístiques contemporànies, on el grau d’abstracció i complexitat és més evident i resulta més fàcil desconnectar de l’obra que no pas haver de fer operacions mentals per mirar d’entendre-la.

—¿Com es pot fer connectar la gent jove amb el món de l’art?

—L’art és una eina transformadora molt potent a nivell personal i social. Ningú no pot ser creatiu per un altre, però, a la vegada, ningú no és creatiu sense nodrir-se de l’altre. La clau és educar la seva mirada connectant amb les seves emocions.

—Parla’ns una mica de les teves preferències artístiques…

—Soc molt curiosa, i tot allò que et fa sentir en harmonia o et remou per dins quan mires, escoltes o perceps em meravella, és el que té l’art quan et captiva. I ja pot ser una obra plàstica, gràfica, fotogràfica, poètica, escultòrica o bé una peça musical antiga o una de contemporània, que la sensibilitat floreix de seguida a la meva pell.

—Per acabar, una frase per a tota la col·lectivitat que formem el Milà.

—1 + 1 = 3. És a dir, la suma del treball en equip sempre serà superior a la suma del treball individual per separat. Tots sumem!

Secured By miniOrange