Hi ha pocs professors (i pocs alumnes, segurament) tan actius, tan energètics, com el Fran. Professor de música i de català, amb una imatge alternativa i compromesa, assegura que la seva vocació musical va néixer quan va néixer ell mateix: “A València, la música forma part de la gent, de la vida dels pobles. Qualsevol poble té una banda de música, una escola de música, i, fins i tot, si és més gran, un conservatori”. Qui va ser clau, però, perquè pogués començar a estudiar-ne fou sa mare, a qui feia il·lusió que el xiquet n’estudiés.

El Fran és d’Almussafes, i allà, al seu poble, va començar tocant a la banda municipal. A divuit anys, se’n va a estudiar a València i entra en un món musical diferent, enormement ric. Hi descobreix nous estils musicals que, de seguida, el captivaran: l’skà, el reggae. A València, doncs, comença la seva vida com a músic professional: hi estudia harmonia, composició, signa els primers arranjaments de cançons…

La seva vida com a músic comença a ser llarga. “He cantat, he tocat el saxo i la flauta, amb Ki Sap i acompanyant una cantant de Madrid que es diu Begoña Bang-Matu. Amb ells, he fet gira per Mèxic, per Europa. Hi he gravat tres cedés, amb la Begoña i 9 amb Ki Sap”. El Fran és un home d’una activitat frenètica: “També he firmat alguns arranjaments per a grups prou coneguts de l’escena nacional, com Obrint Pas o La Gossa Sorda”. Ara mateix toca amb el cantautor Quim Vila, però ho fa més en format quartet de jazz.

Més enllà de la seva passió musical, però, ens interessa saber què el va dur a Catalunya. “Vaig venir per feina, perquè a València la cosa no pintava bé. De seguida m’hi vaig trobar molt bé. En principi, vaig recalar al Moianès. Ara fa tres anys que visc a Vilafranca. Mai m’he sentit desplaçat pel fet de ser valencià, tot al contrari”. I pel que fa al Milà, ¿què en pensa? “Aquest institut, si tens ganes de fer coses, t’ho permet. A mi em perd la imaginació, sempre m’ha agradat experimentar amb coses noves. Inconvenients del Milà: principalment, la manca d’espais”.

Anem acabant. Quina música li agrada més, què ens recomanaria. “M’agrada tota mena de música, la feta per músics de debò. Des del jazz més clàssic (Ella Fitzgerald, Louis Amstrong) al jazz més modern (d’Avishan Cohen, per exemple); el reggae, l’skà clàssic, per descomptat; també el rock, no cal dir-ho, i el pop…”.  Volem saber alguna cosa, també, de la qüestió social: el Fran és un home compromès. “Sempre he estat en sindicats d’estudiants. Vaig constatar, a l’època de Rita Barberà, com des de la política es pot fer molt de mal. Sempre he estat al costat dels més desafavorits, a favor dels animals, donant un suport ferm a la llengües minoritzades. Per això defenso els Països Catalans, la nostra llengua”.