Pere Martí Olivella, professor de filosofia i director de l’institut Milà i Fontanals de Vilafranca durant vint anys (del 2000 al 2020), es jubila a final d’aquest curs. En aquesta entrevista valora algunes experiències que ha viscut al llarg d’aquestes dues dècades com a màxim responsable d’un dels centres de referència de la comarca.

—Vint anys de plena dedicació al Milà, un terç de la seva vida. ¿Quin sentiments té, ara mateix?

—D’entrada, el sentiment d’haver estat participant en una tasca professional molt gratificant. Si la feina de docent ja ho acostuma a ser molt, el fet d’estar en la direcció ens ha permès a tot l’equip d’endegar un projecte i veure com va tirant endavant, veure com es van assolint a poc a poc alguns dels objectius que et proposes, i això t’ajuda a pensar que allò que fas des del punt de vista professional acaba repercutint en alguna millora social. Perquè si millorem un centre públic estem aconseguint una millora social. Aquesta és la grandesa del servei públic.

—Vostè és filòsof de formació. ¿Quina és la seva idea d’educació (¿o potser n’hauríem de dir ensenyament?)?

—Moltes vegades aquesta discussió no va més enllà d’una qüestió terminològica. En general, educació s’interpreta com un plantejament més global, i ensenyament acostuma a utilitzar-se per plantejaments de caràcter més concret i sectorial. Al final, però, el nom no fa la cosa. No és possible ensenyar bé si l’únic que fas és obligar el qui tens davant a reproduir el mateix que has viscut i has après tu i, d’altra banda, educar sempre implica ensenyar alguna cosa.

Jo entenc la nostra feina com l’acció d’obrir portes, de donar oportunitats als nois i noies. Hi ha moltes eines per fer-ho, moltes propostes pedagògiques i didàctiques. Cada centre, cada claustre, cada professor fa una aposta per alguns d’aquests elements, amb l’esperança que això serà el que permetrà als alumnes de tenir les eines més adequades per afrontar el seu futur. Ningú pot afirmar amb una certesa absoluta que la seva proposta és la millor. Com en tantes altres qüestions, la comprovació empírica és complicada. Cal el pas d’una bona quantitat de temps per avaluar els resultats d’una determinada acció educativa. Hi ha, esclar, una manera més immediata d’avaluar la bondat de la teva proposta pedagògica: la valoració dins el claustre, des de l’àmbit de les famílies, en els mateixos nois i noies… Tot això et dona unes referències contextuals immediates. Però, finalment, haurà de ser l’itinerari del conjunt de futurs ciutadans que passen pel centre el que acabi confirmant, o no, si la nostra ha estat una aposta reeixida.

Cal tenir en compte, especialment pensant en aquells que manifesten algun escrúpol en ensenyar, que tots partim sempre d’unes referències, d’uns valors determinats. Quan ens socialitzem, ho fem sempre en un entorn, dins una determinada estructura social de creences i valors. Això és inevitablement el nostre punt de partida, que, alhora, és també la nostra limitació. Aquesta part de transmissió és, per tant, consubstancial a l’acte educatiu, independentment de si en som conscients o no (per cert, és millor ser-ne, per poder-ne gestionar els condicionants).

Potser ens ajudarà a veure millor el que vull dir citar un passatge de la CRP de Kant, en què utilitza la metàfora del colom per il•lustrar-nos sobre les limitacions del coneixement humà. Kant deia, que potser un colom, en volar, podria tenir la temptació de queixar-se per la resistència que li oposa l’aire: “quant més lliure no seria sense aquest impediment que no em deixa volar amb plena llibertat”. Ara bé, ens adverteix Kant, el colom hauria de saber que, sense aquesta resistència, no és que pogués volar més lliurement, és que no podria volar en absolut. La limitació, paradoxalment, és, a la vegada, el punt de partida, allò que fa possible el coneixement, i, per tant, el progrés.

Dit d’una altra manera, no hi pot haver avenç en el buit. Tot avenç recolza necessàriament en algun punt de referència previ.

—Vostè va començar a exercir la docència a mitjan anys vuitanta. Ha vist, doncs, unes quantes reformes educatives. ¿Què ha canviat, en l’ensenyament, en aquests quaranta anys?

—Fa dues o tres reformes, em van entrevistar a Ràdio Vilafranca. Volien saber què en pensava. Jo els vaig respondre: “En realitat, tant me fa!”. I hi vaig afegir: “El que m’agradaria és que no n’hi hagués cap més en una bona temporada”. Els últims anys hi ha hagut un seguit de reformes educatives clarament excessiu, la qual cosa és un índex de la situació política i un reflex del menyspreu per part dels responsables polítics respecte a algunes qüestions fonamentals de la societat, i especialment les referides a l’educació. Ara, si em preguntes què ha canviat de substancial en tot aquest temps, et diré que sí que he observat un canvi realment transcendental. Moltes de les coses que avui dia es plantegen com a grans innovacions de fet venen de molt lluny. En els meus primers anys a l’ensenyament, els alumnes ja s’autoavaluaven, feien treballs cooperatius, no tenien llibres de text, etc. Aquestes són propostes pedagògiques que no neixen pas avui, sinó que tenen una història molt llarga.

En la meva opinió, el canvi global de mentalitat més transcendental de les darrers dècades (en el qual la LOGSE, que, per cert, en d’altres àmbits ha generat profundes distorsions, va col•laborar decisivament) és una nova presa de consciencia del paper del docent. Tradicionalment, l’educació es concebia de manera molt vertical. El professor tenia el coneixement i l’impartia, i als alumnes els corresponia estar agraïts que algú es dignés a compartir amb ells aquell tresor. Aquest era el plantejament. Ho va ser durant dècades. I si algun alumne no era capaç d’assolir-lo o simplement no li interessava, ell n’era l’únic responsable o, fins i tot, el culpable, que deixava escapar aquesta oportunitat.

Però hi va haver tota una generació que va produir grans moviments, que van canviar radicalment l’estatus laboral del professorat. I que van qüestionar aquesta mentalitat. El que es va anar abandonant fou aquella idea que el docent era algú que es pren la molèstia de compartir amb els afortunats alumnes el seu saber, i es va anar estenent, en canvi, la convicció que el docent és algú que té una responsabilitat social amb tots els qui seran els seus futurs conciutadans. Que la seva tasca, com he dit abans, és oferir l’oportunitat, obrir la possibilitat perquè tots els individus puguin desenvolupar-se plenament.

El nou sentit, doncs, és de baix a dalt (i no de dalt a baix, com tradicionalment s’havia entès el paper del professor). És una tasca d’una gran responsabilitat, i que abasta tot el conjunt de la societat, no només un determinat sector. I, per tant, ja no creiem que ens en puguem desentendre quan constatem que alguns joves tenen dificultats per assolir els aprenentatges o hi mostren un total desinterès. I que és potser en aquests sectors amb més dificultats on caldrà centrar més els esforços, ja que és per a aquests nois i noies que les portes de la societat estan més tancades d’antuvi i les possibilitats de desenvolupament personal i social més allunyades.

Aquesta consciència crec que ha arrelat a tot arreu. Tot i que, esclar, també depèn una mica dels llocs, de les circumstàncies. L’esperit funcionarial encara és molt potent en determinats àmbits. Però el que t’he descrit és un canvi de percepció molt significatiu, un dels efectes clarament beneficiosos de la LOGSE. Tanmateix, amb la LOGSE també es van consolidar alguns elements socials no tan constructius. De vegades topem amb la manca de responsabilitat dels alumnes, a qui des d’alguns sectors s’ha fomentat que es considerin a si mateixos i que siguin tractats com a usuaris.

L’usuari demana que li facin tal o tal cosa. Exigeix, pot exigir, sense que això l’impliqui en res: tot queda sota la responsabilitat del prestador del servei. Per això és tan distorsionador promoure aquesta concepció de l’ensenyament, que considera els alumnes com a usuaris, perquè els alumnes són subjectes, no usuaris. És a dir, allò que sigui el resultat de la seva estada en el sistema educatiu està tant a les seves mans com a les dels professors. Ells són subjectes actius de la seva formació, i malament rai si els transmetem una altra visió. Això ens porta a un dels problemes més greus de l’actualitat: la desresponsabilització. Mira el problema de les agressions, per exemple. ¿Com es justifiquen moltes vegades els autors?: “Se me n’ha anat l’olla”. Doncs no, no se te n’ha anat l’olla: vas actuar així perquè tu ho vas decidir. Dins el sector de l’ensenyament, ha calgut i cal lluitar contra aquesta desresponsabilització: fer adonar als alumnes que són subjectes ha de ser una de les nostres prioritats, si volem fugir de la societat paternalista que pensàvem que havíem aconseguit abandonar.

—¿Què és el que l’ha fet més feliç, en aquest temps? Destaqui una consecució del seu mandat.

—No hi ha un fet concret, únic. L’important és veure que et marques una sèrie d’objectius i que amb els mitjans de què disposes pots assolir uns resultats. Vinc d’una tradició contestatària: de la lluita contra el Règim i l’esperit de la Transició. Durant molt de temps vam manifestar aquest tarannà crític. Hi vaig estar involucrat. Però hi ha un moment en què veus que et pots posar a construir allò que creus que ha de ser i com ha de ser. Aquesta va ser la raó per la qual tot l’equip directiu del Milà vam assumir el repte de posar-nos al capdavant del centre.

Certament l’entorn educatiu és ple de limitacions (econòmiques, normatives, d’entorn social, etc.), però, si esperem que es donin les millors condicions per tirar endavant un projecte, mai faríem res: mai es donen les condicions ideals en la realitat! Per això, cal ser conscient de quines són aquestes limitacions i cal actuar allà on pots prendre decisions. Cal ser capaç de saber què és allò que depèn de nosaltres i que, per tant, podem modificar i plantejar-nos seriosament de modificar, no només pensar que estaria molt bé que fos d’una altra manera! I també cal una certa resiliència, per descomptat: els canvis estructurals no s’aconsegueixen de forma immediata, i, doncs, cal una bona dosi de confiança i paciència. I, per descomptat, ser prou humil i hàbil per rectificar.

—El Milà ha millorat molt, aquests darrers anys. ¿Quines són les raons d’aquesta millora?

—Vam començar amb un context molt complicat, que encara es va complicar més perquè, en el moment inaugural, convivien tres sistemes educatius diferents. Objectivament aquells primers anys van ser, doncs, d’una gran complexitat.

El que vivim ara és el resultat d’una feina continuada i coherent, de molts anys, dels professionals que treballem al Milà, que hem intentat, sempre en la mesura d’allò que podíem abastar, fer el màxim possible perquè les famílies tinguessin la certesa que els seus fills tindrien unes garanties de formació, com a mínim, iguals que a la resta de centres, independentment de la seves expectatives acadèmiques, el seu itinerari formatiu previ o el seu entorn social. I és que crèiem, i continuem creient, que aquesta és l’obligació de qualsevol centre públic: oferir a qualsevol ciutadà les màximes garanties de formació.

—¿I què ha hagut de lamentar, en aquest temps?

—Afortunadament els assoliments òptims, en el món educatiu, no existeixen, i, per tant, el marge de millora que tenim al davant continua sent molt gran. És veritat que tot procés de transformació o de creixement és difícil que no topi amb resistències, i sol passar un temps fins que el conjunt del claustre no assumeix unes línies d’actuació concretes. Avui dia el consens sobre les grans línies d’actuació al centre és molt ampli, i això fa que l’entorn de treball sigui molt agradable, malgrat la seva intensitat.

Des del punt de vista dels objectius amb més marge de millora, pensem que alguns tenen a veure amb l’alumnat: posem per cas, potenciar molt més el seguiment dels alumnes un cop han deixat el centre és un dels terrenys en què comencem a treballar més intensament aquests últims temps. Finalment, cal destacar que l’atenció individual és essencial, en tot això. Per aconseguir una formació universal efectiva, cal pensar en fórmules diferenciades que ens ajudin a apropar-nos millor a cadascuna de les realitats personals i socials dels nois i noies: és a dir cal una atenció individualitzada.

Aquest és l’objectiu cabdal que ens ha inspirat i que continua inspirant el nostre projecte com a centre. I en el qual sempre tindrem un gran marge de millora. Fins al punt que el que ens proposem és, podríem dir, assolir la quadratura del cercle: aconseguir que en un mateix centre tots els nois i noies que hi estan escolaritzats puguin desenvolupar-se al màxim, acadèmicament i com a persones, independentment del seu itinerari acadèmic, de les seves expectatives o de la seva situació personal o social.

El que és segur és que això no és assolible aplicant una fórmula uniforme per a tots ells. El que és segur, també, és que en el Milà tots ells reben la màxima atenció i dedicació per part de tots els membres del claustre i dels professionals laborals i administratius, i que aquest és el punt de partida necessari per aconseguir-ho.

I si hi ha una cosa que em reconforta especialment, quan em plantejo el moment de deixar el centre, és que aquest projecte està totalment assumit per tot el claustre, i que hi ha l’equip ideal no només per continuar-lo en el futur, sinó també per pujar encara uns quants graons més en l’assoliment d’aquests objectius tan ambiciosos, però a la vegada tan necessaris, que ens han definit fins avui. Que tots al Milà hem assumit plenament aquell antic i savi adagi del 68: “Siguem realistes: demanem l’impossible!”.

—Finalment, ¿com encara la jubilació? Els últims anys ha treballat força, des d’un punt de vista teòric, en el que en podríem dir la filosofia política. ¿Continuarà aquest camí?

—Aquesta és la meva expectativa, sí. No he deixat mai de seguir el que han sigut les meves dues dèries professionals, la filosofia (i, dintre d’aquesta, la filosofia política) i la docència. He de reconèixer però, que no he estat capaç de compaginar equilibradament les dues activitats: la gestió del centre i el treball teòric (no dic pas que no sigui possible!). I, tanmateix, no ho lamento gens, perquè aquí al Milà he desenvolupat una tasca ben gratificant. Però ara que tinc l’expectativa de disposar de temps intentaré compensar-ho. La perspectiva de la jubilació representarà per mi, doncs, un canvi de gradació. Si fins ara he donat preferència a una dedicació, ara podré prioritzar l’altra de les meves dèries!