Quan arribem a final de curs és una tragèdia grega acomiadar-nos d’algunes companyes. En la meva personal odissea de 30 instituts que m’ha portat el destí o els déus de la Santa Ensenyació mai he vist la diversitat d’arbres i plantes que hi ha al Milà: un jardí. Només entrar, ens rep un xiprer: segons el costumari del Joan Amades un xiprer era signe d’hospitalitat (a l’entrada de l’hospital de Vila n’hi ha també un). La paraula hospitalitat en grec ve a dir amor (afecte o bondat) als estranys. A l’Odissea d’Homer l’amfitrió regala al foraster “la més bella i rica de totes les joies” que té a casa seva. La Isabel Vendrell (conserge de l’EOI) i la Lupe (cap de l’equip de neteja) ens han regalat a tots els forasters que anem arribant al Milà les més belles i riques de totes les joies que tenen a casa seva: les seves plantes i el seu amor al plantar-les.
La mimosa del Milà en la seva màxima resplendor
A part del xiprer, la Isabel ha trasplantat un roser de cent fulles que data del seu besavi que va viure pels voltants de 1800 (la seva olor no és la dels ara). També ens ha regalat una bignònia, una enfiladissa que és de les poques plantes que floreixen de setembre a gener. I, poc després del gener, pren relleu la fantàstica Mimosa, símbol de l’amor femení (a Itàlia, el 8 de març, dia de la dona, en regalen un ramet). Aquest arbre floreix per combatre el fred i la por de l’hivern amb el miracle de l’amor, i és per això que l’anomenen la planta miracle (és el Mimulus que mima la por segons l’homeòpata Edward Bach, creador de les Flors de Bach).
I què dir de la Lupe? la Samurai de la neteja: els samurais feien cal·ligrafia per entrenar-se, la Lupe neteja i no embruta res, ni tan sols l’aire, ja que ve amb bici enlloc de cotxe. Buda es va il·luminar sota una figuera. La Lupe n’ha plantat dues: una de les dues de varietat figa tova o breva en castellà (d’aquí ve “no caerá esa breva”). La breva, o figa tova, cal collir-la al juny (com els aprovats); sinó, et pots quedar penjada com una figa tova. En canvi, si al juny has fet una bona collita, la figuera té força per recuperar-se i produir la figa més dolça a partir del setembre. La Lupe també ha plantat un cirerer, com no: símbol de samurais, màxima atracció turística al Japó i tant arrelat a la vida quotidiana d’aquell país que els joves que estudiaven allunyats de la família enviaven un telegrama a final de curs per informar de les notes. Si estava tot aprovat el missatge era “els cirerers floreixen” i si n’havies suspès alguna “els cirerers es marceixen”. El que no tindrà la Lupe és el trastorn per dèficit de naturalesa del que ja es comença a parlar, és més, segur que ha assolit la excel·lència de la 8a intel·ligència del Howard Garden (la intel·ligència naturalista).
A dos anys per celebrar els 30 anys del Milà és un bon moment per recordar els arbres que es van plantar en aquell moment: les oliveres que donen pau als patis tancats, les moreres que preserven les aules del soroll del pati obert, la fantàstica enfiladissa del pati de la sala de professors que ens acompanya de vermells a partir del setembre i, sobretot, la gran alzina, que va veure que allí hi aniria un institut quan encara eren camps d’alfals (encara ara surt persistent a les escales del pati). L’alzina és l’arbre autòcton de la nostra terra: la prova és que els pins tan com van venir van marxar abatuts per una ventada. Les arrels de l’alzina són igual de grans que la copa, el que fa que comparteixi l’aigua i nutrients amb els altres arbres i així els ensenya, com ensenya als grans de 4rt que sempre s’hi acaben apropant.
Les docents que aquest curs ens ha tocat fer de jardineres hem intentat posar molt bones intencions: pneumàtics amb els colors de la bandera LGTBI, però se’ns estan morint les flors, potser perquè no n’hi ha prou amb bones idees. El màster de formació del professorat que demanen a les escoles Waldorf és la observació i descripció dels canvis que experimenta un arbre durant tot un any. Jo he fet un curs accelerat amb la Isabel, o més aviat desaccelerat. Quan la Isabel va veure els pneumàtics de colors, va dir que ja teníem un arbre transgènere: un llimoner que ha acabat sent taronger (les seves taronges tenen gust a llimona). La Isabel ja havia posat fa molt de temps la llavor de la diversitat del Milà. Fa ja tant de temps, que ja li toca jubilar-se, a ella i a la Lupe, ben aviat. Les llavors fins que no moren no germinen. La natura és sàvia i aquesta és la lliçó de les plantes i del jardí de la Isabel i la Lupe, del jardí del Milà i el seu destí. Gràcies Lupe, gràcies Isabel.
Text: Joan Ramon Pons