La Montse Iglesias forma part del Departament d’Orientació Psicopedagògica. És una persona molt popular al centre, per bé que, si us dic Montse Iglesias, potser no acabeu de saber de qui us parlo. I és que la Montse és coneguda popularment com la Setis.
Aquest és el seu quart any al Milà, bé que fa dotze anys que es dedica professionalment a això. “La part principal de la meva feina és tenir un control de l’absentisme per prevenir que no es dispari. Quan hi ha un absentisme regular, continuat, es detecta de seguida, i llavors tenim mecanismes per prevenir-lo”. La Setis i la seva inseparable tauleta són, a primera hora del matí, dos elements indiscernibles. “Per altra banda, també em reuneixo amb els serveis socials bàsics, el CSMIJ (el Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) i l’EAIA (Equip d’Atenció a la Infància i l’Adolescència), mantinc entrevistes amb les famílies; i, tot plegat, amb l’objectiu de detectar necessitats i poder tractar-les de la millor manera possible. Per tant, és una dinàmica familiar i escolar alhora. Pensa, per exemple, en la qüestió del maltractament. La meva feina consisteix, també, a detectar-lo a temps, a prevenir-lo”. Podem fer-nos càrrec perfectament de la importància del paper de la Setis!
La seva, doncs, és una tasca amb fortes implicacions humanes, morals. M’agradaria saber què canviaria del sistema educatiu que tenim, si fos consellera d’Ensenyament. No dubta gens: “Miraria de fer-lo més lliure, més participatiu. Partint de les motivacions dels alumnes, intentaria desenvolupar un ensenyament més lúdic, en què els alumnes se sentissin partícips en tot moment d’allò que estan aprenent. Un ensenyament, doncs, més pràctic, no tan teòric”.
Es veu d’una hora lluny que els nois i les noies aprecien molt la Setis. Ella, però, ¿què ha après del contacte i la convivència amb la jovenalla? “Sobretot que cal observar molt, i que, si no hi ha vincle, malament rai. Hi ha d’haver necessàriament un respecte, però també un vincle, per començar a extreure coses d’un nano”.
Pel que fa a les seves aficions, són diverses: la costura, el cinema, sortir amb els amics… Però n’hi ha una de molt destacada: viatjar. Una passió que la Setis ha posat en pràctica repetidament, i amb autèntica passió. “Vaig estar un mes a l’Índia el 2010. És un viatge per al qual s’ha d’anar preparat, i jo, tot i que ho sabia, potser no n’era prou conscient. La realitat d’aquell immens país és tan diversa! La misèria, l’hospitalitat absoluta sense tenir res per menjar, les desigualtats de tota mena… Per altra banda, em va sorprendre la relació que tenen amb la mort: allà els ritus funeraris són veritables celebracions! També he estat a Mèxic, on viatjàvem en furgoneta i ens estàvem en comunes. Va ser, també, una experiència radical!”